Écouter les autistes
Collectif de praticiens auprès d’autistes

Inici > Politique de l’autisme > POSICIÓ PSICOANALÍTICA CONTRA EL DOGMATISME APLICAT A L’AUTISME

POSICIÓ PSICOANALÍTICA CONTRA EL DOGMATISME APLICAT A L’AUTISME

dimecres 29 de juny de 2022

Version imprimable de cet article Version imprimable

Totes les versions d’aquest article: [català] [English] [Español] [français] [italiano] [Português]

Els detractors de la psicoanàlisi, que influeixen en els organismes governamentals i són ben rebuts per la premsa, denuncien repetidament falsedats sobre el tractament psicoanalític dels autistes a França i sobre el suposat caràcter científic de les teràpies cognitiu-conductuals (TCC) al respecte. Ens sembla útil recordar aquí algunes dades essencials.

La causa de l’autisme segueix sent indeterminable. La seva pròpia naturalesa continua essent objecte de debat. No existeix cap teràpia genètica ni medicamentosa. No obstant això, s’afirma sovint que: «Els trastorns de l’espectre autista tenen sempre una causa neurològica/biològica». Aquesta declaració peremptòria hauria de ser matisada: encara que la biologia acompleixi un paper causal en l’autisme, no pot predir en cap cas l’esdevenir del subjecte autista, ja que la seva evolució depèn de múltiples factors. A més, si bé els estudis sobre bessons monozigòtics, essent un d’ells autista, semblen provar una causalitat genètica de l’autisme, mai arriben a una taxa de concordança del 100%, fet que deixa oberta una gran part de l’enigma. Segons una meta-anàlisi recent, la correspondència pot variar entre el 64% i el 91% (1). A més, ha quedat establert que l’ambient de dos bessons monozigòtics té una forta influència en la gravetat del seu autisme (2), i que aquest ambient modifica l’expressió genètica (3). Els nombrosos estudis sobre la gènesi biològica de l’autisme donen actualment com a resultat una determinació genètica heterogènia, poligènica i sense un gen clau, fet que produeix una acumulació de dades disperses sense que res aconsegueixi agrupar-les. (3). En resum, les dades científiques disponibles en aquests moments porten a concloure que les causes de l’autisme no son neurobiològiques sinó multifactorials, i que el desenvolupament del subjecte autista no està fixat als seus gens. L’autisme és un subjecte plàstic per a qui el tipus d’atenció rebuda influeix decisivament en el seu desenvolupament. El debat actual se centra en la forma d’abordatge, bé sigui preconitzant mètodes que fomenten el modelatge de la persona autista segons el model del seu educador, bé sigui considerant que es tracta d’estimular les seves capacitats de desenvolupament. Els mètodes cognitiu-conductuals opten pel primer enfoc, mentre que els mètodes psicodinàmics més o menys inspirats en la psicoanàlisi, els mètodes del desenvolupament i els mètodes centrats en les intervencions diàdiques com el PACT (Pediatric Autism Communication Therapy) trien el segon.

S’afirma fàcilment que les TCC estarien «validades» i que permetrien «aconseguir un nivell d’educació i d’integració social en la major part dels casos». No obstant, en les seves recomanacions de 2012, la Haute Autorité de Santé1 (HAS) adverteix que cap mètode pel tractament de l’autisme ha estat validat científicament. En recomana tres: el mètode ABA2 i el programa de desenvolupament Denver -que tenen una qualificació de grau B, designant una «presumpció científica» d’eficàcia-, mentre que el programa TEACCH3 rep una qualificació de grau C, referida a un «baix nivell d’evidència» (4). Malgrat això, segons el Conseil d’État,4 les recomanacions de l’HAS han quedat obsoletes (5). Ha estat així per partida doble: per un costat, perquè les avaluacions dels mètodes recomanats l’any 2012 han anat clarament a la baixa des de llavors i, per l’altre, perquè els mètodes que s’anomenaven no consensuats per falta d’avaluacions (la psicoanàlisi i la psicoteràpia institucional) poden fer valdre avui alguns estudis concloents.

Les investigacions portades a terme després de les darreres recomanacions de l’HAS convergeixen en considerar que els estudis existents a favor de l’eficàcia del mètode ABA, el més estès per al tractament de l’autisme, es basen únicament en baixos nivells d’evidència. Aquesta és la conclusió de l’Institute for Health and Care Excellence (NICE) d’Anglaterra, confirmada el 2017 per un informe d’experts del govern (7); mentre que el 2012, un estudi pràcticament exhaustiu sobre la literatura científica en anglès, realitzat per l’Agency for Healthcare Research and Quality, va arribar a la mateixa conclusió (8). Més recentment encara, el Departament de Defensa dels Estats Units s’ha esforçat en avaluar la pertinència de la despesa en ABA. L’any 2019, va constatar que en el 76% dels infants, hi va haver poc o cap canvi després de 12 mesos de tractament, mentre que el 9% va mostrar un empitjorament dels símptomes (9). El 2020 no es va trobar cap correlació estadísticament significativa entre el nombre d’hores d’ABA realitzades i els resultats obtinguts (9).

A França, es va portar a terme un experiment revelador, a partir de 2010, en 28 institucions pilot, que es van beneficiar de condicions extremadament favorables, amb dotacions generoses de recursos financers, amb l’objectiu de confirmar el resultat sempre citat del 47% d’infants autistes escolaritzats gràcies al mètode ABA. Després de quatre anys de pràctica intensiva en ABA amb 578 nens autistes, 19 nens (3,3%) van accedir a «l’entorn ordinari». Decebuts per aquests resultats, les autoritats sanitàries franceses van esmerçar-se en mantenir en secret l’informe titulat «Avaluació nacional dels centres experimentals Autisme» (11). No obstant això, l’informe mostra que els estudis concloent sobre el mètode ABA es limiten a quantificar les millores en la cognició i en determinats comportaments, encobrint el fet que en termes de canvis clínicament significatius (adaptació, autonomia, socialització) es tracta de resultats mediocres.

1 Autoritat Nacional de Salut francesa.
2 ABA: Applied Behavior Analysis.
3 TEACCH: Treatment and education of autistic related communication handicapped children. 4 Consell d’Estat francès.

A més, l’HAS no va interrogar-se pels possibles efectes nocius de l’ABA. El 2018, es va posar en evidència que el 46% dels autistes que van ser exposats a aquest mètode durant la seva infantesa van desenvolupar després un trastorn per estrès posttraumàtic a l’edat adulta. I encara més, l’estudi mostra una correlació estadística positiva entre la gravetat dels símptomes i la durada de l’exposició a l’ABA (12). L’HAS desatén els problemes ètics inherents a la pràctica de l’ABA, en particular aquells que molts autistes denuncien (13), és a dir, la violència que els és inherent. Una denúncia presentada per un pare d’un nen autista tractat al Centre Camus de Villeneuve-d’Ascq, centre pilot del mètode ABA, va fer recordar la persistència de les tècniques aversives en certes institucions (14). Això va ser el que els tribunals van confirmar rebutjant el recurs de difamació interposat per la direcció del Centre al pare denunciant (15).

S’hauria d’estar mal informat sobre les actuals lluites dels psicòlegs contra el Decret del 10 de març de 2021 per creure que les autoritats sanitàries franceses estan a favor de la psicoanàlisi; ans al contrari, acostumen a prendre les recomanacions de l’HAS com a limitacions legals quan es tracta d’atendre als anomenats nens discapacitats. Va ser necessari que el Tribunal de Cassació recordés el 2018 que aquestes recomanacions «estan únicament destinades a la informació del personal sanitari i de la ciutadania» i «no tenen cap valor vinculant» (16). L’obsolescència l’any 2022 de les recomanacions de 2012 sobre l’autisme confirma l’encert d’aquesta sentència.

A més, un diputat proper al govern va provar de prohibir la psicoanàlisi pels autistes en nom d’aquestes mateixes recomanacions, ja obsoletes. La representació nacional no el va seguir en un projecte sense cap mena de dubte inaplicable: L’HAS assenyala pertinentment que «la frontera entre la vessant terapèutica i la vessant educativa és de vegades artificial i borrosa». Entre els diversos modes d’intervenció des d’un marc psicoanalític, desplegats per a l’atenció institucional dels infants autistes, mai falta l’escolarització interna o externa a la institució: com avaluar llavors amb rigor la part que correspon a la referència psicoanalítica i la part que correspon als esforços pedagògics? Sense oblidar el que en resulta dels diversos tallers (piscina, equitació, etc.) i fins i tot la part relativa a l’aplicació de tècniques de reeducació (logopèdia, psicomotricitat, etc.).

Convé recordar-ho: les atencions institucionals per a autistes des d’una referència psicoanalítica són indissociables de les activitats pedagògiques i educatives internes o externes. El que tracten és de promoure la integració social de l’infant, de tal manera que sempre que sigui possible es busca la inclusió en l’entorn escolar ordinari, a condició de no exposar-lo al maltractament per part d’altres alumnes a causa de la seva diferència.

Els hospitals de dia no són internats, fet que mostra que la seva creació no es basa en una voluntat de separar als infants autistes dels seus pares; ans el contrari, suposen el caràcter benèfic que l’infant es mantingui amb la seva família, i en la seva pràctica impliquen els pares en el tractament.

És cert que fa mig segle, Bettelheim va sostenir la tesi que els pares podien estar en l’origen de l’autisme dels seus fills, però també va afirmar explícitament tot el contrari (17), cosa que permet que cadascú prengui el que vulgui dels seus treballs. Els detractors de la psicoanàlisi obliden fàcilment que no era psicoanalista, malgrat algunes revistes de psicoanàlisi l’acollissin gustosament. Aquells que van contribuir a donar forma a la comprensió psicoanalítica de l’autisme van oposar-se clarament a culpabilitzar els pares. Malher sostenia que el tractament de l’autisme devia passar per la instauració d’un principi maternal (18). Tustin es va rebel·lar contra la tesi dels pares perjudicials. Des de 1981 havia advertit de la necessitat d’abstenir-se de «culpabilitzar sistemàticament les primeres atencions» (19). Contràriament a alguns al·legats malintencionats, Lacan mai es va pronunciar sobre la causalitat de l’autisme. En l’estat actual dels coneixements, aquesta roman irresoluble.

Les pràctiques més comunes que culpabilitzen avui els pares són les dels professionals de l’ABA, que afirmen que el progrés insuficient de l’infant es deu a la falta d’implicació dels pares. El commovedor testimoni de Johanne Leduc és instructiu al respecte (20).

Allò que caracteritza la psiquiatria francesa actual no és la seva submissió a la psicoanàlisi, sinó una reducció de l’orientació relacional i (re)estructurant de les cures, que és substituïda per la quimioteràpia, amb un fort retorn fins i tot a la teràpia electroconvulsiva i una generalització de les pràctiques de contenció. A l’arrel d’aquest deteriorament de la pràctica psiquiàtrica es troba el declivi de la referència a la psicoanàlisi, la quasi negació del psiquisme en favor del tot cerebral i la medicalització de la malaltia mental. Tot això porta a una falta de suposició de qualsevol saber del pacient en relació als seus trastorns, i a una correlativa desatenció de la seva paraula. No és necessari ser un especialista en història de la psiquiatria per constatar-ho. Una magistrada, inspectora de llocs de privació de llibertat, Adeline Hazan, que es va donar el temps d’informar-se sobre l’experiència dels cuidadors, ha pogut indicar-ho perfectament: «alguns cap de departament han prohibit la psicoanàlisi i la teràpia institucional», assenyala, tot i que aquests abordatges «situen al cuidador en una relació d’acompanyament i no de coerció contra el pacient», fet que, afegeix: «la correlació entre l’abandó de la referència a aquestes escoles terapèutiques, i el recurs a l’aïllament i a la contenció mereixeria ser avaluada» (21).

El packing és una pràctica marginal sobre la que convé recordar que és molt anterior al descobriment de la psicoanàlisi, de manera que els seus vincles amb aquesta són tènues, raó per la qual probablement, a França, la major part de les institucions que fan referència a la psicoanàlisi no el fan servir. Tot i això, hi ha testimonis que demostren que, sense ser una teràpia per a l’autisme, pot contribuir a calmar alguns infants (22).

L’informe de l’INSERM5 sobre les psicoteràpies (2004) va suscitar tantes crítiques per la seva metodologia que el ministre de Sanitat, el Dr. Douste-Blazy, el va desaprovar. Les conclusions recolzaven una superioritat de les TCC per damunt de les teràpies psicoanalítiques; en canvi, totes les meta-anàlisis anteriors i posteriors coincidien en un altre resultat, a saber, l’absència de diferències notables quant a l’eficàcia terapèutica de totes les teràpies de bona fe, fossin quines fossin les seves referències teòriques (23, 24). Entre elles, l’eficàcia de la psicoanàlisi i de les teràpies psicodinàmiques es troba clarament establerta (25, 26).

L’obsolescència de les recomanacions de l’HAS promulgades el 2012 es deu encara a la constatació de la falta d’estudis sobre les intervencions orientades per la psicoanàlisi amb persones autistes, fet que havia portat a qualificar-les de «no consensuades». La manca de consens es refereix principalment a la metodologia d’avaluació. No falten estudis concloents, però estan presentats en forma d’estudis de casos (27). L’abordatge psicoanalític consisteix a inventar un mode de tractament propi per a la singularitat de cada autista. Això fa que es presti difícilment a les avaluacions globalitzadores de la evidence-based medicine6, inicialment esperades per l’HAS en un context mèdic. Aquest mètode d’avaluació ha estat objecte d’un estudi de l’INSERM (2007) (28) i d’una important controvèrsia en psicologia a nivell internacional, promoguda en particular per l’American Psychological Association (2005) (29).

5 INSERM: Institut national de la santé et de la recherche médicale.
6 Medicina basada en l’evidència.

Des de 2012, però, diversos estudis d’abordatges psicodinàmics de l’autisme, més o menys referits a la psicoanàlisi, han provat d’incloure’s en aquest motlle d’avaluació, que els és força desfavorable d’entrada, ja que dóna avantatges a les observacions conductuals en detriment de la captació de les mutacions psicològiques. Quatre estudis: Thurin (30), Cornet (31), Touati (32), Garret-Cloanec (33) han demostrat l’eficàcia dels mètodes psicodinàmics en el tractament dels autistes. No obstant això, de la mateixa manera que es pot observar constantment a les avaluacions de la pràctica amb autistes, la seva metodologia no permet arribar a un nivell d’evidència elevat que garanteixi una validació científica. Malgrat tot, semblen ser comparables a altres estudis que han estat considerats suficientment concloents per a obtenir l’acord dels experts, inclús amb un nivell baix d’evidència. El primer d’ells va ser fins i tot valorat l’any 2014 pel KCE (equivalent belga de l’HAS en les seves recomanacions per a l’autisme). Aquests estudis haurien de comparar-se amb la mediocritat d’aquells amb els quals l’HAS es va donar per satisfeta el 2012 respecte del mètode ABA.

Encara més, el 2017 es va posar de manifest el potencial heurístic de l’enfoc psicoanalític aplicat a l’autisme en els treballs d’investigadors francesos, que va permetre un millor diagnòstic precoç de l’autisme: van validar científicament alguns criteris de detecció basats en la hipòtesi d’una disfunció pulsional discernible des dels primers anys de vida. Les seves investigacions han estat reconegudes internacionalment (34).

La psicoanàlisi contemporània no preconitza l’anàlisi dels conflictes inconscients de l’autisme; aquest model, derivat del tractament dels subjectes neuròtics, no és apropiat. La doctrina psicoanalítica no és rígida: alguns psicoanalistes tracten de construir la imatge corporal de l’autisme (35); uns altres privilegien un recolzament en els objectes autístics i els interessos específics (36). L’evolució de la teoria psicoanalítica ha portat a afinar les diferències entre l’autisme i la psicosi infantil per tal d’evitar que se seguissin confonent (37).

En la pràctica podem observar empíricament un cert apropament, a la vegada que préstecs mutus entre els enfocs cognitius i psicoanalítics de l’autisme, ja que la cognició no està separada dels afectes. L’informe de l’HAS assenyala que en les publicacions que es refereixen a les tècniques conductuals ABA, els seus propis seguidors recomanen «estar atents als senyals que dóna l’infant, ser receptius i reactius a ells, i funcionar quan sigui possible a partir de les activitats, desitjos i intencions del propi infant, en lloc d’imposar sistemàticament l’aprenentatge d’una conducta decidida a priori sense observació prèvia de la personalitat del nen» (38). Alguns partidaris dels enfocs pedagògics estructurats consideren ara que és convenient tenir en compte i treballar amb els centres d’interès de l’infant, en què es fa patent una intensa implicació afectiva. D’altra banda, les reticències de les institucions d’orientació psicodinàmica a l’hora de fer servir mètodes educatius adaptats a la cognició dels autistes estan també canviant: recorren cada vegada més a l’ús de pictogrames, a l’estructuració de l’entorn i a la planificació individualitzada de les activitats. L’evolució que s’està produint actualment a les institucions es dirigeix cap als anomenats tractament integradors, més diversificats, mirant de comprendre les dificultats dels autistes pel que fa tant a les característiques de la seva cognició com a l’especificitat de la seva vida afectiva (39). El dogmatisme desmesurat de certs enemics de la psicoanàlisi obstaculitza un diàleg entre els diferents enfocs, en detriment de la millora de l’atenció dels autistes.

Traducció: Iván Ruiz

Revisió: Marta Berenguer

Referències

1. Beata Tick, Patrick Bolton, Franscesca Happé, Michael Rutter, Frühling Rijsdijk. « Herita- bility of autism spectrum disorders: a meta-analysis of twin studies ». Journal Child Psychology Psychiatry. 2016 May;57(5):585-95. doi: 10.1111/jcpp.12499.

2. Wright J. « Early life experiences may shift severity of autism ». Spectrum. 17 January 2020. https://www.spectrumnews.org/conference-news/international-society-autism-research-2019/.

3. Ansermet F. & Giacobino A. « Autismo: A cada uno su genoma », en AAVV. Evidencia científica y autismo. Una burbuja de certidumbre. Gredos, 2020.

4. Haute autorité de Santé. (HAS) Agence nationale de l’évaluation et de la qualité des établis- sements et services sociaux et médico-sociaux (Anesm). « Autisme et autres troubles envahis- sants du développement: interventions éducatives et thérapeutiques coordonnées chez l’enfant et l’adolescent. Recommandations ». Marzo 2012, p. 25.

5. Conseil d’État. Décision n° 428284 du 23 décembre 2020. ECLI:FR:CECHR:2020: 428284.20201223.

6. National Institute for Health and Excellence (NICE), UK. (2011). « Autism spectrum disorder in under 19s: recognition, referral and diagnosis. Clinical guideline » (CG128). https://www.nice.org.uk/guidance/cg128/chapter/Recommendations.

7. Guldberg Karen. & Parsons Sarah. (2017) Scientific review of the ‘Benchmarking Autism Services Efficacy’ (BASE) report (2015). http://eprints.soton.ac.uk/id/eprint/417238.

8. Agency for Healthcare Research and Quality (AHRQ). (2014) « Therapies for children with autism spectrum disorders: Behavioral Interventions Update ». https://effectivehealthcare.ahrq.gov/ topics/autism-update/clinician.

9. The Department of Defense Comprehensive Autism. Care Demonstration. Quarterly Report to Congress. Second Quarter, Fiscal Year 2019.

10. The Department of Defense. Comprehensive Autism Care demonstration. Annual Report. 2020.

11. Cekoïa Conseil. Planète publique. « Evaluation nationale des structures expérimentales Autisme. Caisse Nationale de Solidarité pour l’Autonomie. Rapport final ». Febrero 2015.

12. Kupferstein H. « Evidence of increased PTSD symptoms in autistics exposed to applied behavior análisis ». Advances in Autism, 2018, vol 4, issue 1, 19-29. DOI 10.1108/AIA- 08-2017-0016.

13. Dawson M. The Misbehavior of Behaviorists: Ethical Challenges to the Autism-ABA Industry. 2004. https://www.sentex.ca/~nexus23/naa_aba.html.

14. Dufau S. « À Lille, le procès d’une méthode de traitement d’enfants autistes ». Médiapart. 2 Juillet 2012. www. mediapart.fr.

15. Dufau S. « Vinca Rivière et l’association Pas à Pas perdent leur procès face à Médiapart ». 6 Mars 2015. www.mediapart.fr.

16. Cour de cassation. Arrêt du 8 novembre 2018. ECLI:FR:CCASS:2018:C201377.

17. « No es la actitud materna la que produce el autismo -escribe- sino la reacción espontánea del niño ». Y añade: « Sería un gran error sugerir que un padre quiere crear algo parecido al autismo en su hijo ». (Bettelheim B. La fortaleza vacía. Autismo infantil y el nacimiento del yo. [1967] Paidós Ibérica. Buenos Aires. 2001, pp.113-114).

18. Malher M. Psychose infantile [1968]. Payot. Paris. 1973.

19. Tustin F. Les états autistiques chez l’enfant [1981]. Seuil. Paris. 1986, p. 32.

20. Leduc J. La souffrance des envahis. Troubles envahissants du développement et autisme. Beliveau. Québec, Canada, 2012.

21. Hazan A. Contrôleur général des lieux de privation de liberté. Isolement et contention dans les établissements de santé mentale. Dalloz. Paris. 2016, p. 86.

22. Chamak B. « Packing: quand des parents témoignent ». Neuropsychiatrie de l’enfant et de l’adolescent. Elsevier Masson. 2020, 68, pp. 339-346.
10.1016/j.neurenf.2020.08.001. Hal-03493678.

23. Maleval J-C. Les étonnantes mystifications de la psychothérapie autoritaire. Navarin. Paris. 2012.

24. Wampold, B. E. et al. « In pursuit of truth. A critical examination of meta analyses of cognitive behavior therapy ». Psychotherapy Research. 2017, 27 (1), pp. 14-32.

25. Leuzinger-Bohleber M., Stuhr U., Rüger B., Beutel M. « How to study the quality of psychoanalytic treatments and their long-term effects on patients well-being : a represen- tative, multi-perspective follow-up study ». International Journal of Psychoanalysis. 2003, 84, pp. 263-290.

26. Leichsenring F. Rabung S. « Long-term efficacy of psychodynamic psychotherapy ». Journal of American Medical Association. 2008, 300 (13), pp. 1551-1565.

27. Bouyssou-Gaucher C. Louange, l’enfant du placard. Psychothérapie psychanalytique d’un enfant autiste. Penta Editions. 2019.

28. Bréchot, C., Danion, J. M., Falissard, B., Widlöcher, D., Thurin, J. M., Cohen, D., Kovess, V. « Méthodologie de l’évaluation en psychiatrie et en santé mentale. Colloque Inserm du 30 mai 2007 ». Pour la Recherche. 2007, 54, pp. 1-12.

29. American Psychological Association. « Evidence-based practice in psychology. APA Presidential Task Force on Evidence-Based Practice ». Am Psychol, 2006, 61(4), pp. 271-285. doi:10.1037/0003-066X.61.4.271.

30. Thurin J-M. Thurin M. Cohen D. Falissard B. « Approches psychothérapeutiques de l’autisme. Résultats préliminaires de 50 études intensives de cas ». Neuropsychiatrie de l’enfance et de l’adolescence. 2014 (62), pp. 102-118.

31. Cornet J-P, Vanheule S. « Evaluation de la prise en charge institutionnelle d’enfants atteints d’un trouble envahissant du développement ». Evolution psychiatrique. 2017, 82, 3, pp. 687-702.

32. Touati. B. Mercier A. Tull L. « Autisme: évaluation des diagnostics et des traitements dans un intersecteur de pédopsychiatrie ». La psychiatrie de l’enfant. 2016/1 (Vol. 59), pp. 225-290.

33. Garret-Gloanec N. Péré M. Squillante M. Roos-Weil F. Ferrand L. Pernel A-S. Apter G. « Evaluation clinique des pratiques intégratives dans les troubles du spectre autistique (EPIGRAM): méthodologie, population à l’inclusion et satisfaction des familles à 12 mois ». Neuropsychiatrie de l’enfance et de l’adolescence. 2021, 69, 1, pp. 20-31.

34. Olliac B, Crespin G, Laznik M-C, Cherif Idrissi El Ganouni O, Sarradet J-L, Bauby C, et al. Infant and dyadic assessment in early community-based screening for autism spectrum disorder with the PREAUT grid. PLoS ONE, 2017, 12 (12): e0188831. https://doi.org/10.1371/journal. Pone.018883.

35. Haag G. Le Moi corporel. Autisme et développement. PUF. Paris. 2018.

36. Laurent E. La batalla del autismo. De la clínica a la política. Grama. Buenos Aires. 2013.

37. Maleval J-C. La différence autistique. Presses universitaires de Vincennes. 2021.

38. Haute Autorité de Santé. (HAS). Agence nationale de l’évaluation et de la qualité des établissements et services sociaux et médico-sociaux. (Anesm). « Autisme et autres troubles envahissants du développement: interventions éducatives et thérapeutiques coordonnées chez l’enfant et l’adolescent. Recommandations ». Marzo 2012, p. 49.

39. Landman P. Ribas D. Ce que les psychanalystes apportent aux personnes autistes. Erès. 2021.

Referències científiques

Ansermet F. Professor emèrit a la Universitat de Genève i de Lausanne (Suïssa), anteriorment cap de servei de psiquiatria de nens i adolescents als Hospitals Universitaris de Genève i director del Departament de psiquiatria de la Universitat de Genève. Membre del Comitè consultiu Nacional d’Ètica a Paris (França) (2013-2021), vicepresident de la Fondation Agalma a Genève. Autor d’«Autismo: A cada uno su genoma» en Evidencia científica y autismo. Una burbuja de certidumbre (Gredos, 2020), en col·laboració amb A. Giacobino.

Bonnet F. Professor a la Universitat de Rennes-1 (França). Facultat de medicina.

Botbol M. Professor emèrit de Psiquiatria infanto-juvenil. Universitat de Bretagne occidentale (França).

De Halleux B. Administrador delegat i exdirector terapèutic d’Anttenne 110 - Centre de rééducation recevant des enfants présentant un trouble du spectre autistique en Bruxelles (Bèlgica).

Fouchet P. Professor de psicologia clínica i de psicopatologia a la Universitat Libre de Bruxelles (Bèlgica). Coautor de l’informe d’experts reeditat pel Govern belga titulat «Avis du Conseil Supérieur d’Hygiène – Psychothérapies: Définitions, pratiques, conditions d’agrément» (2005) i dels seus annexos sobre «Les psychothérapies d’orientation psychanalytiques: Validation scientifique et efficacité reconnue» (Ph. Fouchet y P. De Neuter, 2005).

Brenner L. S. (Ph. D.) Investigador a la Universitat psicoanalítica internacional de Berlin (Alemanya) i al Hans Kilian und Lotte Kölher Centrum (KKC) de la Ruhr Universität Bochum (Alemanya). Autor de The Autistic Subject: On the Threshold of Language (Springer, 2020).

Gintz C. Psiquiatra. Mare d’un jove autista. Secretària del RAAHP (Rassemblement pour une Approche des Autismes Humaniste et Plurielle) a Grenoble (França).

Golse B. Professor emèrit de Psiquiatria del nen i l’adolescent a la Universitat Paris-Cité (França). Fundador de l’Institut Contemporain de l’Enfance. President de l’Association Européenne de Psychopathologie de l’Enfant et de l’Adolescent. President de la Coordination Internationale entre Psychothérapeutes Psychanalystes s’occupant de personnes autistes et membres associés (CIPPA). Autor de Mon combat pour les enfants autistes (Odile Jacob, 2013).

Gorini L. Psiquiatra. Director de projectes. Psiquiatra infanto-juvenil 93102. EOS de Ville-Evrard (França).

Grollier M. Professor de psicologia clínica. Universitat de Rennes-2 (França).

Coordinador del programa europeu IREAMS sobre la «Inclusión Razonada de Niños Autistas en el Entorno Escolar». ERASMUS+ (2019-2022). Autor d’Autisme et schizophrénie. Des histoires entre- mêlées, des réponses variées. (PUR, 2022).

Holvoet D. Director de Le Courtil-Instituto Médico-Pedagógico a Leers (Bègica). Docent en el 3r cicle de formació en psicoteràpia a ULB (Bèlgica). Membre del Consell Federal belga d’atencions en Salut Mental.

Laïa S. Professor a l’Instituto de Psicanalise e Saude Mental a Minas Gerais (Brasil).

Autor d’O que é o autismo, hoje? (2018), en col·laboració amb E. Alvarenga.

Landman P. Psiquiatra infantil. President del Consell científic d’AEVE. President de Stop DSM. Coautor de Ce que les psychanalystes apportent aux personnes autistes (Erès, 2021).

Langelez K. Coordinadora clínica de l’Atelier du 94. Entreprise de travail adapté a La Louvière (Bèlgica).

Laurent. É. Ex president de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Autor de La batalla del autismo. De la clínica a la política (Grama, 2013).

Leguil F. Psiquiatra. Ex practicant hospitalari a l’Hôpital Sainte-Anne a Paris (França).

Luchelli J. P. Psiquiatra. Metge director de projectes de Salut mental a l’Hôpital du Jura bernois (Suïssa). Autor de Quelle place pour la psychanalyse ? (Michelle, 2018).

Maleval J.-C. Professor emèrit de psicologia clínica. Universitat de Rennes-2 (França).

Autor d’El autista y su voz (Gredos, 2011) i de La différence autistique (PUV, 2021).

Poblome G. Director terapèutic d’Antenne 110 - Centre de rééducation recevant des enfants présentant un trouble du spectre autistique a Bruxelles (Bèlgica).

Pozzetti R. Professor de psicologia. Universitat d’Insubria, Varese (Italia), i LUDeS Campus Lugano (Suïssa).

Rabeyron T. Professor de psicologia clínica a la Universitat de Lorraine, Nancy (França).

Director del Laboratoire Interpsy. Membre Junior de l’Institut de France.

Rouillon, J.-P. Director del Centre thérapeutique et de Recherche a Nonette (França).

Ruiz Acero I. Coordinador del Grup d’investigació sobre l’autisme a la Secció Clínica de Barcelona de l’Instituto del Campo Freudiano en España. Fundador i director terapèutic de l’Associació TEAdir de familiars de persones amb autisme. Coautor de No todo sobre el autismo (Gredos, 2013), en col·laboració amb N. Carbonell, i compilador d’Evidencia científica y autismo. Una burbuja de certidumbre (Gredos, 2021). Director del documental Unes altres veus. Una mirada diferent sobre l’autisme (Teidees Audiovisuals, SL, 2013).

Svolos T. MD. Professor de Psiquiatria. Associate Dean for Strategy and Accreditation. Creighton University School of Medicine en Omaha, Nebraska, i Phoenix, Arizona (EEUU).

Thurin J.-M. Psiquiatra. Doctor en Ciències Cognitives. Investigador associat CESP/Inserm U 1018, Equip Psiquiatria del desenvolupament. Universitat de Paris-Saclay (França). Responsable pedagògic D.U. Psicoteràpies: de las teories a les pràctiques. Coordinador de la Réseau de recherches fondées sur les pratiques psychothérapiques. Fédération française de psychiatrie. École de psychosomatique. Society for Psychotherapy research.

Vanderveken Y. Director terapèutic a Le Courtil - Institut Médico Pedagogique a Leers (Bèlgica). Director del Centre d’Études et de Recherches sur l’Autisme.

Vanier A. Professor honorari a la Universitat de Paris-Cité (França). Ex psiquiatra a hospitals.

Vanheule S. Professor de psicologia clínica a la Universitat de Gand (Bèlgica). Autor d’un estudi sobre l’avaluació del tractament institucional de nens afectats d’un Trastorn generalitzat del desenvolupament (Evolution psychiatrique, 2017).

Vidal J.-M. Investigador al CNRS. Autor d’Autismes, une approche anthropologique, la question du tiers (PUF, 2020).

Vives J.-M. Professor de psicologia clínica i patològica a la Universidad Coté d’Azur a Nice (França). Autor d’Autisme et médiation. Bricoler une solution pour chacun (Arkhé, 2020), en col·laboració amb Orrado I.

Tendlarz S. Professora. Càtedra de clínica de l’autisme i psicosi a la infantesa. Facultat de Psicologia de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). Responsable del Departament d’autisme i psicosi de la infantesa de l’Instituto Clínico de Buenos Aires. Professora del UNSAM i de la UNC. Autora de Clínica del autismo y de la psicosis en la infancia (Colección Diva, 2016); ¿Qué es el autismo? Infancia y psicoanálisis (Colección Diva, 2013).

Contactes:

Landman Patrick

patrlandm0909 gmail.com

Leguil François

fleguil orange.fr

Maleval J-C.

jean.claude.maleval gmail.com

Els tres promotors d’aquest opuscle agraeixen al CERA (Centre d’études et de Recherches sur l’Autisme) el seu ajut i el seu recolzament logístic.

SPIP | | Mapa del lloc Web | Seguir la vida del lloc RSS 2.0